1.1 La qüestió Rabassaire

1.1 La qüestió Rabassaire                                                             

Durant l’època del lent ressorgiment econòmic de Catalunya, als segles XVIII i XIX, a les comarques on predominaven els conreus de la vinya, de l’olivera i de l’ametller no existia el contracte de parceria tal com el coneixem avui. S’aplicava únicament al conreu dels cereals i tenia una duració més dilatada que l’actual. Per a la vinya existia un  tipus de contracte, el de “rabassa morta”, que es pot considerar alhora com un cens emfitèutic temporal i com una parceria de duració llarga i indefinida.

Els rabassaires conreaven trossos de terra a rabassa morta -la rabassa és la part de la soca coberta per la terra, de la qual arrenquen les arrels- i el contracte emfitèutic anomenat “a rabassa morta” definia la concessió d’una terra plantada de vinya, que durava mentre vivien els primers ceps.

Al llarg del segle XVIII es va desenvolupar el conreu de la vinya d’una manera notable sota l’estímul de l’augment del consum degut a l’augment de població i a l’exportació  creixent de vins i aiguardents a Amèrica i al Nord d’Europa. Aleshores consideraven rendible la vella pràctica dels colgats i capficats que durant els segles anteriors havien estat poc utilitzats pel fet que reclamaven més adobs i exigien major nombre de feines. D’aquesta manera s’anava renovant la vinya a mesura que es morien els ceps i el pagès treballador no deixava mai que es morissin les dues terceres parts del total, ja que aleshores s’hauria pogut donar per caducat l’establiment o emfiteusi.

El Codi Civil de 1889 sancionà definitivament la durada fixa d’aquest contracte i l’antic rabasser perdia la condició jurídica de tal –més avantatjosa que la de parcer o arrendatari- i quedava més desvalgut davant la resistència del propietari a l’abonament de les millores, i més inermes davant les possibilitats de desnonament.

A part del termini fix, altres elements van desfigurant la rabassa morta durant la segona meitat del segle XIX. Per exemple, la no formalització del contracte en escriptura pública fa impossible la inscripció dels drets del rabasser al Registre de la Propietat o bé passant davant notari contractes de plantació de vinya però no amb les formalitats de rabassa morta sinó com a arrendament a parts de fruits, parceria o encàrrec de conreu.

Hi ha parcers i arrendataris que també són petits propietaris. Teòricament la part del fruit que rep el propietari és proporcional a la seva aportació a les despeses del conreu. En el cas de la vinya, si el propietari dóna al parcer la meitat del sulfat, el sofre i els adobs i, a més, ha plantat els ceps i els ha empeltats; els fruits es divideixen en dues parts iguals i aleshores el parcer és anomenat mitger. Aquest tipus de contracte sol tenir la duració d’un any i és tàcitament prorrogable sense limitació, a voluntat de l’amo.