1. Introducció
La característica fonamental
de la legislació local sorgida de la Restauració va ser el centralisme.
Precisament i referint-se als intents de reforma llegim a l’exposició de Motius
de “El Estatuto Municipal de 1924” de José Calvo Sotelo: “Durante
los cuarenta y siete años de vida que cuenta la Ley de 2 de octubre de 1877, se
ha intentado su reforma, siempre infructuosamente, veintidós veces”[i].
Amb Francisco Silvela com a
ministre de Governació (1891), una Reial Ordre disposava la preparació d’un
informe sobre la reforma local espanyola. Els treballs van anar a càrrec del
Subsecretari del Departament, Sr. Sánchez de Toca, que va elaborar dos
projectes: la Llei de Govern i Administració Local i les Bases per a la Reforma
de la Llei Municipal. És l’ intent més rigorós de tots els intents reformadors
del Règim Local fins als projectes de Maura del segle següent.
El projecte contenia ferms
propòsits descentralitzadors: institucionalitzava l’espai regional amb el qual
tractava de donar resposta al problema que ja en aquell moment havia adquirit
importància a Catalunya i al País Basc. Les demandes de reconeixement regional
plantejaven un problema a l’organització del sistema local espanyol sorgit de
les lleis de la Restauració ja que la Constitució no preveia altres nivells
territorials que la província i el municipi, marc legal de difícil superació si
no es procedia a una reforma del seu contingut per a la qual cosa no existia el
consens necessari entre els dos grans partits.
Les “Bases para la reforma
municipal” s’inspiraven en aquests dos principis:
·
Que les facultats administratives atorgades als Ajuntaments han de ser
proporcionades a la capacitat que respectivament acrediten per a
administrar-les ordenadament.
·
Que l’organització de les grans ciutats no pot ser la mateixa que la dels
petits municipis.
L’enfrontament entre Silvela i Romero
Robledo va ser la causa de la definitiva opció de Cánovas pel segon i,
conseqüentment, de la dimissió de Silvela.
Les propostes de Maura del 1903 i 1907,
sobretot en la segona ocasió quan l’acord polític va unir tots els polítics de
l’arc parlamentari, des dels carlistes a la Lliga passant pels republicans,
liberals i conservadors –després del Manifest de Solidaritat Catalana de 1906-,
discutit durant dos anys amb una allau d’esmenes i discursos, aconseguí
consensos generals per a certes trajectòries, que pocs anys després recollia
quasi textualment el redactat per Canalejas, i més endavant, en 1910, mereixia
sanció plena de les diverses forces polítiques representades en la Comissió
extraparlamentària que va reunir el gabinet presidit pel Comte de Romanones. L’
Estatuto Municipal (1924) contenia gran part de les innovacions que
l’estudi previ d’aquestes iniciatives hi havia aportat.
Afirmava l’ Estatuto Municipal la
plena personalitat de les entitats municipals, i conseqüentment la seva
capacitat jurídica integral en tots els ordres del dret i la vida, deixant
sense vigor les lleis desamortitzadores que ja estaven en suspens per anteriors
disposicions.
Pel que fa a la Hisenda Municipal, que
descansava del tot en els recàrrecs sobre l’ Impost de Consums del qual obtenia
la major part dels seus recursos, les línies de la reforma van trobar expressió
en el projecte de llei que regulava els tributs municipals de 7 de novembre de
1910, presentat a les Corts pel gabinet Canalejas. La supressió de l’ Impost de
Consums va fer més urgent la reforma. Mitjançant la cessió als Ajuntaments
d’una part important de la tributació real del producte va aplanar la relació
de la Hisenda Municipal amb la Hisenda General. Per iniciativa del Govern o bé
a petició dels Ajuntaments, gran part de les disposicions del projecte es van
anar aplicant en els Municipis, fins i tot en els d’alguna província foral.
El projecte de llei que regulava els
tributs municipals va ser incorporat per l’ Estatuto (1924) . Havia de
servir per a convertir en estat legal, ferm i definitiu, el purament precari en
què es trobava la vida municipal, de del punt de vista econòmic. Es facilitava
la tributació dels drets i taxes municipals en els rendiments nets de les
Empreses que aprofitessin per als seus negocis el sòl, subsòl o vol del terme
municipal.
L’arbitri sobre l’ Increment del Valor
dels terrenys situats dins el terme municipal s’incorporava també a l’ Estatut
Municipal reduint les quotes a límits de gran prudència.
S’establia també a l’ Estatuto la
manera de declarar mal conreat un terreny i aprofitar fiscalment aquesta
deficiència.
L’arbitri de lloguer es transforma, de
fet, en una taxa de residència.
El Repartiment General d’utilitats, com
a mitjà per a salvar el dèficit dels pressupostos municipals, es trobava
regulat en el Decret Llei d’onze de setembre de 1918 de forma que s’estimava
insuperable. Autoritzava una modalitat restringida que en els grups rurals
modestos permetia arribar al mateix fi amb menys esforç tècnic.
Faltava encara en el sistema tributari
general l’element que individualitzés els gravàmens de manera suficient la qual
cosa obligava al Repartiment General a suportar una càrrega que, en justícia, no
seria desitjable.
El Crèdit Municipal i els Pressupostos
Extraordinaris eren regulats autoritzant l’emissió de lletres de canvi i
pagarés i estableix les normes bàsiques a què, en tot cas, haurà d’ajustar-se
l’emissió de préstecs per tal d’evitar que tinguin per finalitat saldar el
dèficit d’una gestió desordenada.
En el debat de 1907, a iniciativa dels
diputats de la Lliga, encapçalats per Cambó, va prendre estat parlamentari la
figura de les mancomunitats provincials.
L’opinió majoritària del catalanisme la
representa la Lliga Regionalista que controlava l’Administració Local i
Provincial de Catalunya i que va aprofitar el que en aquell moment els podia
oferir el poder central pressionat pels temors a un possible separatisme. Els
representants de les quatre Diputacions catalanes, a partir del juliol de 1911,
redactaren les Bases de la Mancomunitat de Catalunya, lliurades pel President
de la Diputació de Barcelona Prat de la Riba al Consell de Ministres Canalejas.
Canalejas havia tingut en compte les
aportacions del Projecte Maura de 1907-1909 però el 1911 les dificultats
sorgiren en el seu propi partit, precisament per la tradició centralista que el
caracteritzava. La intervenció de Niceto Alcalá-Zamora fou un minuciós i
detallat atac al projecte, al qual va qualificar de regressió històrica. Va
criticar la falta de precisió dels límits jurídics i polítics de la
Mancomunitat, les deficients condicions tècniques del projecte, els aspectes
financers i la qüestió de les Delegacions.
Abans de passar pel Senat es va produir
l’assassinat del President Canalejas quedant el projecte bloquejat malgrat els
intents de Romanones que el succeí en la presidència del Govern.
El nou President del Govern i líder del
Partit Conservador Eduardo Dato pensà que havia de recórrer a la reforma del
Règim Local mitjançant una norma d’urgència amb el Reial Decret de 18 de
desembre de 1913 que diu el següent en el seu Article Primer: “Las provincias
de Barcelona, Gerona, Lérida y Tarragona, acogiéndose al Real Decreto de 18 de
Diciembre de 1913, se unen indefinidamente para constituir la Mancomunidad
Catalana, que se regirá por las disposiciones del presente Estatuto y los
acuerdos que tomen la Asamblea y el Consejo dentro de sus atribuciones”.
Al segon Article es concreten els traspassos de competències: construcció i
conservació de carreteres; conservació de camins veïnals; hospitalització de
dements pobres; concessió, construcció i explotació de ferrocarrils, etc...
Com diu Conxita Mir i Curcó al pròleg de
l’obra de Joaquim Capdevila i Capdevila[ii]:
la construcció de la societat liberal en els anys que transcorren entre la
crisi colonial de 1898 i la Dictadura de Primo de Rivera és un moment crucial
en la història del país, durant el qual el naixent catalanisme polític,
esperonat arran de la crisi econòmica que suposa la pèrdua del mercat colonial,
cerca de trobar un nou encaix de Catalunya dins
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada